dimarts, 27 de setembre del 2016
REFLEXIONS PER VERSIONAR LES NOSTRES RONDAIES
Entre tothom hem acordat què cal per dur endavant el nostre projecte, bona feina!
- Il·lusió
- Emoció
- Paciència
- Concentració
- Treball en equip
- Una història que contar, és a dir, una rondaia.
- Un guió
- Personatges
- Veus
- Efectes sonors
- Música: per situar-nos, ambientar, transmetre emocions i també per marcar transicions.
- Tecnologia: micròfons, altaveus, auriculars, ordinadors, programa per enregistrar (Audacity)
dimarts, 20 de setembre del 2016
EL PRIMER DIA: ENS CONEIXEM I ENTENEM QUÈ FAREM
El primer dia de classe ens vàrem conèixer, vàrem fer un joc al pati, vàrem anar per les escales de l'institut buscant fameliars i bruixes...
També ens van explicar que tindríem un diari d'aprenentatge per apuntar el que fem cada dia i com ens sentim. Cadascú de nosaltres va fer la seua portada, bé, alguns no la van acabar.
dilluns, 12 de setembre del 2016
RONDAIES D'ARREU DEL MÓN
Per començar, veureu com al·lots i al·lotes com vosaltres han escoltat i narrat històries molt paregudes a les que vosaltres versionareu, hi trobau ja alguna semblança?
| ||
(del poble mondo, Equatòria Occidental, sud del Sudan)
| ||
| Temps era temps, l'esparver i el gall eren amics. Cada matí l'esparver anava a veure el seu amic i parlaven de moltes coses. Un dia, el pollastre va decidir fer-li una broma. El gall tenia per costum estar-se al sol amb una ala estesa que li amagava una pota. Mentre el gall estava en aquesta postura, el seu amic va arribar a casa seva. | ||
| — Què tens? — li va demanar l'esparver — Que has perdut una pota? | ||
| — Ui — li va respondre el gall — que no saps que al poble no hi ha carn?. M'he hagut d'arrencar una pota per donar-la als meus fills perquè la facin servir d'esquer per pescar. Així podrem fer bullir l'olla amb alguna cosa a dintre. | ||
| — Ai; no ho sabia, que ens poguéssim arrencar una pota — va dir l'esparver —. Doncs és bona idea. Demà ho faré. | ||
| L'endemà al matí a primera hora l'esparver va fer venir els seus fills més grans i els va explicar aquella nova manera de pescar. | ||
| — Vinga — els va dir — ja em podeu arrencar una pota i anar a pescar. | ||
| — Però pare, no et moriràs si t'ho fem? — li va dir plorant un dels fills. — No, això no et mata. El meu amic els gall ja ho ha fet. | ||
| De manera que els fills grans es van posar a tibar-li la pota fins que la hi van arrencar. | ||
| Al cap d'una estona van tornar amb els peixos que havien pescat. En arribar a casa, però, van trobar el pare cargolant-se de dolor i a les portes de la mort. Va fer-los acostar al capçal del llit i els va dir: | ||
| — Si us hagués escoltat, fills meus, ara no m'estaria morint. Tot això ha passat perquè he fet cas de l'absurd consell que em va donar el meu amic el gall. Ell ha estat el causant de la meva mort. Sentiu bé això que us dic: cada vegada que veieu algun pollet de la família del gall, atrapeu-lo per merjar-vos-el. | ||
| Des d'aleshores que els esparvers i els galls són enemics. Els esparvers sempre miren de prendre-li els pollets, i els galls sempre estan a l'aguait, vigilant si ve cap esparver. | ||
catacrac, catacric, conte contat, conte finit | ||
VASILISA POPOVNA
Del recull Cuentos Populares Rusos d’A.N.Afanásiev
Això va ser una vegada en un cert regne, en un cert país, un pope anomenat Vasili. Tenia una filla, de nom Vasilisa i de llinatge Vasílievna, que solia vestir robes masculines, muntava a cavall, disparava amb fusell i totes les coses que feia no eren pròpies d’una donzella.
Per això, molt poques persones sabien que era una xicota i, pensaven que es tractava d’un xicot, la cridaven Vasili Vasílievich. Però encara més perquè a Vasilisa li agradava molt beure unes copes de vodka, i això, com és sabut, no és fet per a jovenetes.
Un dia el zar Barjat ( que així s’anomenava qui regnava aquell pais) anava de cacera i es va creuar amb Vasilisa que, a cavall i vestida d’home, també estava caçant. El zar Barjat, en veure-la, va preguntar als seus servidors:
–Qui és aquest jove?
Un dels servidors va respondre:
–No és un xicot, majestat, sinó una donzella. Sé molt bé que és la filla del pope Vasili i es diu Vasilisa Vasílievna.
Així que el zar va tornar al seu palau, va enviar un missatge al pope Vasili dient-li que enviara al seu fill Vasili Vasílievich a visitar-lo a palau i a menjar a la seua taula.
Mentrestant va anar a consultar a una velleta, emparentada amb la bruixa Iagà i que vivia en el pati del palau, sobre com podia descobrir si Vasili Vasílievich, era certament una donzella.
La velleta li va dir:
–Penja a la teua cambra un bastidor de bordar a la paret de la dreta i un fusell a la paret de l’esquerra. Si Vasilisa Vasílievna és certament una donzella, primer prendrà el bastidor de bordar; si és Vasili Vasílievich, prendrà primer el fusell.
El zar Barjat va escoltar el consell de la velleta i va manar els seus servidors que portaren el bastidor de bordar i un fusell a la seua cambra.
Quan el missatge del zar va arribar a les mans del pope Vasili i aquest li la mostrà a la seua filla, Vasilisa va anar a l’estable, va ensellar un cavall gris, cavall gris de crins grises també, i va partir cap al palau reial.
El zar Barjat va eixir a rebre-la. Ella va resar una pregària amb devoció, es va senyar segons manen les Escriptures, va fer reverències als quatre punts cardinals i, una vegada va saludar cortesment al zar Barjat, va entrar amb ell a les cambres reials.
Els dos asseguts a la taula van beure licors forts i menjaren riques viandes.
Després Vasilisa anà a recòrrer les cambres reials en companyia del zar Barjat. I tan bon punt va veure el bastidor de bordar, es va sobtar:
–Quina cosa tens ací, zar Barjat? Sembla mentida que tingues a la teua cambra una ximpleria de donetes com aquesta. Ni en somnis hem tingut res mai semblant a casa de mon pare!
Més tard es va acomiadar educadament del zar Barjat i va tornar a sa casa. I el zar es quedà amb el dubte si seria una donzella de veritat.
Havien passat alguns dies quan el zar va enviar un altre missatge al pope Vasili demanant-li que li enviara de nou al seu fill Vasili Vasílievich. Quan Vasilisa se n’assabentà, anà a l’estable, ensellà el cavall gris, cavall gris amb les crins grises també, i va partir cap al palau reial.
El zar va eixir a rebre-la. Ella el saludà cortesment, va fer una pregària amb devoció, es senyà com manen les Escriptures i s’ajupí als quatre punts cardinals.
Tot i seguint les indicacions de la mateixa velleta de l’altra vegada, el zar manà barrejar perles amb els llegums secs que acompanyaven el sopar: si certament era Vasilisa una donzella, aniria guardant les perles en el seu puny; si era Vasili, un xicot, les tiraria baix la taula.
Una vegada va arribar l’hora de sopar, el zar es va asseure a taula amb Vasilisa a la seua dreta, i junts començaren a beure licors forts i bones viandes.
Quan serviren els llegums i Vasilisa ensopegà amb una perla quan es portava la cullera a la boca, ho tirà tot baix la taula i es va sobtar:
–Quina porcada és aquesta que han barrejat amb els llegums? Sembla mentida que al palau del zar Barjat posen al menjar una ximpleria de donetes com aquesta. Ni en somnis ha passat una cosa així a casa de mon pare!
Més tard, s’acomiadà educadament del zar Barjat i tornà a sa casa. I el zar es quedà amb el dubte si seria certament una
donzella, tot i que es moria per saber-ho.
donzella, tot i que es moria per saber-ho.
Un parell de dies després va manar escalfar el bany, seguint les indicacions de la mateixa velleta, perquè li va dir que si era efectivament una donzella, Vasilisa no acceptaria de cap manera anar al bany amb el zar. Així que el bany va ser escalfat.
I de nou el zar Barjat va escriure al pope demanant-li que anara a visitar-lo Vasilisi.
Tan bon punt Basilisa ho va saber, es dirigí a l’estable, ensellà el seu cavall gris, cavall gris de crins grises també, i va partir cap al palau reial.
El zar la va rebre al pati d’honor. Ella el va saludar amb cortesia i anà a la cambra a per una estora de vellut. Allí va resar una pregària amb devoció, es va senyar com manen les Escriptures, i va fer una reverència als quatre punts cardinals. Després s’assegué a la taula en companyia del zar Barjat i començaren a beure fots licors i a menjar bones viandes.
Una vegada acabaren de menjar, el zar va preguntar:
–T’agradaria banyar-te amb mi, Vasili Vasílievich?
–A les ordres de sa majestat—va dir Vasilisa--. Precisament sóc un gran afeccionat als banys de vapor i fa molt de temps que no en prenc cap.
Així, anaren tots dos junts al bany. I mentre el zar Barjat es despullava a la cambra del costat, Vasilisa tingué temps de prendre el bany i anar-se’n d’allí. El zar ja no la va trobar. Mentrestant, Vasilisa va escriure al zar una noteta que manà entregar-li quan també ell acabara el bany. I la noteta deia:
–Ets un ximple, zar Barjat. Un ximple que no veu el que té davant dels nassos. Perquè has de saber que jo no sóc Vasili, sinó Vasilisa.
Així es va quedar el nostre zar Barjat amb un bon pam de nassos. Perquè veieu com de sabuda i enginyosa era la nostra Vasilisa Vasílievna!
catacrac, catacric,
conte contat, conte finit
La llegenda de Huascaran
(Llegenda peruana dels yungas de Yungay, Ancash)
l regne de la serralada dels Andes al paradís de la Vall del Callejón de Huaylas vivien els déus. El déu Suprem, Inti ( el sol), tenia una filla anomenada Huandoy. Huandoy era tan bonica com una tendra i fresca orquídia. El seu pare pensava casar-la per a tota l'eternitat amb un déu de bellesa similar i de les mateixes virtuts. Però al cor de la vall, dins el poblat dels Yungas, Yungay, hi vivia un gentil i valent príncep mortal, anomenant Huascarán, que es va enamorar profundament de la bonica Huandoy. La Hunadoy corresponia el gran amor del príncep. Es trobaven d'amagat, eren feliços i sentien una forta passió i tendresa l' un per l'altre.
Quan el déu pare va assabentar-se dels amors entre la seva filla i el príncep mortal, li va suplicar que ho deixés, que viure amb un príncep mortal no era convenient per a una deessa. La passió dels joves prínceps era superior a les súpliques del pare als seus consells i sermons.
Tan gran va ser la ràbia que va sentir el déu suprem, Inti, davant la força d'aquest amor amb un mortal, que va maleir la parella d'amants i els va condemnar per sempre i per a l'eternitat a viure separats. Els va convertir en dues grans muntanyes de granit i els va cobrir de neus perpètues per a calmar la seva ardent passió. Entremig de les dues muntanyes va situar una vall estreta i profunda per tal que estiguessin totalment aïllats. En la seva fúria, el déu pare va elevar les muntanyes a una alçada majestuosa, per tal que els prínceps, per sempre més, es puguin veure, però mai més no es puguin arribar a tocar.
Els enamorats ploren pel seu dolor, fonen gota a gota la neu que els cobreix i els seus plors d'amor s'uneixen en un llac de color blau turquesa per tota l'eternitat. Aquest llac rep el nom de Llanganuco i el trobareu si un dia aneu al Perú, a una altitud de 3.400 metres sobre el nivell del mar. Les muntanyes, que porten el nom dels prínceps Huandoy i Huascaran, tenen una altitud de 6.560 metres i 6.768 metres, són les muntanyes més altes de la vall i de tot el país.
I llegenda contada llegenda acabada.
QUI SÓN?
Podeu recóneixer aquests éssers? Qui són? On viuen? Heu vist mai cap?
Anem a llegir les escales de l'institut i... a investigar!
COMENÇAM CONTANT HISTÒRIES...
Sabíeu que arreu del món es contaven les mateixes històries? Sabíeu que la gent que les contava mai no es va conèixer? Sabíeu que a Eivissa hi van passar moltes d'aquestes històries i que els seus personatges encara estan entre nosaltres?
Esteu preparats i preparades per descobrir-los? Per investigar-los? Per donar-los veu? Segur que sí!
Ah, per cert, algú de vosaltres sap qui viu aquí?
Qui s'atreveix a contar una rondaia?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)